Racons catalans - 7 les Columbretes

Qui hagi llegit la Pell Freda, d'Albert Sánchez Piñol, entendrà perquè l'aparició de l'arxipèlag de les Illes Columbretes enmig del mar, dues hores després d'haver abandonat el port del Grau de Castelló, provoca en el viatger una viva sensació d’atracció per un paisatge insòlit. L’Illa Grossa, amb el seu far al capdamunt, domina l’horitzó, acompanyada dels altres illots que formen l’arxipèlag: la Ferrera, la Foradada i el Carallot. Poc a poc el vaixell s’apropa a l’Illa Grossa, i s’endinsa a la seva badia, que és el que queda d’una caldera volcànica. I és que les Columbretes són el millor exemple de vulcanisme de la Comunitat Valenciana.

Les illes prenen el seu nom de l’abundància de colobres que habitaven l’illa. Amb la construcció del far, els nous habitants de les illes van erradicar la població de serps a base de cremar tota la vegetació de l'illa, i van introduir-hi porcs, cabres i conills, així com figues de moro. L’any 1975 el far es va abandonar, i les illes van servir de camp de tir de les forces navals espanyoles i americanes, i no va ser fins el 1988 que van gaudir de la protecció que mereixen.

Un equip d’educadors acompanya els visitants a través de l’únic camí de l’illa grossa. Al final de l’itinerari es pot visitar una petita exposició. Aprofiteu els darrers dies d’estiu per dur-vos l’equip de submarinisme (amb ampolla, necessitareu un permís especial), i no oblideu les pastilles per al mareig!

Racons catalans - 6 les Pitiüses

A Eivissa i Formentera hi ha una diversitat faunística espectacular. La nocturna la trobarem a les discoteques i carrers d’Eivissa, i la diürna als sorrals de les platges, torrant-se al sol. Però també hi ha una fauna més amagada, desconeguda, i que a vegades entra en contacte amb la fauna humana, quan un “guiri” es posa una samarreta amb la silueta d’una sargantana. I és que a les Pitiüses viu una espècie endèmica de sargantana, Podarchis Pityusensis. És possible que molts dels turistes que compren aquestes samarretes ho desconeixin, però les Pitiüses són un tresor natural excepcional.

Especialment destacat és el Parc Natural de Ses Salines. Es troba al sud d’Eivissa i al nord de Formentera, i inclou tots els illots que hi ha entremig, anomenats els Freus. En aquesta zona s’hi va desenvolupar una important indústria salinera, que des dels temps dels romans manté la mateixa manera de produir la sal, i més o menys la mateixa productivitat, d’una forma sostenible.

No tant sostenible és el turisme que a hores d’ara es desenvolupa a les illes. La freqüentació de la zona afecta, per exemple, les poblacions de posidònia. Aquests “boscos” marins són tot un ecosistema... i a més faciliten la regeneració de les platges, ja que frenen els temporals que s’enduen la sorra, i permeten que hi visquin tots els animals que un cop morts contribueixen a fer la sorreta de la platja... Sembla un acudit de mal gust que en moltes platges es retiri la posidònia per no “embrutar” les platges amb les fulles mortes de la planta, quan realment el que s’estigui fent és signar la condemna a mort de les mateixes platges! Us encoratjo a apropar-vos a les platges de les Pitiüses, en bicicleta si pot ser, i deixar-vos seduir pels balls suaus de les fulles de la posidònia al ritme de l’onatge...

Racons catalans - 5 Catalunya Nord

Creuem els Pirineus camí de la ciutat de Prada de Conflent, on – precisament avui – s’inicia la 37a Universitat Catalana d’Estiu. Ens trobarem als peus del Canigó, cantat per Verdaguer. Val a dir que si veniu del sud dels Pirineus i us voleu estalviar una bona pallissa, també podeu travessar-los a peu, com s’ha fet moltes vegades en el passat. És una altra mena de pallissa, però segurament us serà més agradable i saludable, i gaudireu d'una bona panoràmica del paisatge.

Si voleu descobrir un racó de pau al Nord dels Pirineus, aneu fins al Coll de Mentet (cerqueu-lo al mapa, al sud de Prada de Conflent), i des d’allí inicieu l'ascensió fins al pic de la Pomerola, a tocar de la frontera amb la Catalunya Sud. Podreu tenir vistes espectaculars sobre la remota vall de Mantet, i comprovareu que hem d’aprendre bastant de la gestió forestal dels catalans del nord. Si bé heu de tenir present que els resultats més espectaculars els trobareu a la reserva natural de la Massana.

Amb tot, recordeu que visitareu els Pirineus, i que per tant s’han de prendre algunes precaucions, especialment aquests darrers dies d’agost: per la tarda acostumen a tenir lloc ruixats que us poden deixar ben remullats. No oblideu l’impermeable, i procureu concentrar les vostres excursions a les primeres hores del matí.

Racons catalans - 4 el Collsacabra

La Catalunya màgica batega als boscos del Collsacabra. Respira el vent endimoniat que grimpa pels cingles. S'amaga darrere les innumerables balmes (o baumes) d'aquesta subcomarca a cavall d'Osona i la Garrotxa, amb un peu a la Selva. Aquest trapezoide format pels pobles de l'Esquirol, Cantonigròs, Rupit i Tavertet encara és ple de llegenda i de misteri.

El Collsacabra és el penyassegat de la Catalunya Vella (la de la Catalunya Nova seria el Montsant, damunt de l'embassament de Siurana). És un país de roca, d'alzinars i rouredes, però també d'indrets humits, fagedes frondoses, torrents... I com qualsevol penyassegat, és una bona talaia: des dels cingles del Collsacabra podem veure el Montseny, el Canigó, el Pedraforca, la plana de Vic, l'embassament de Sau... Us recomano especialment les vistes des de Tavertet, Cabrera i el Far (no n0'hi ha cap, de far, però hi trobem un santuari fundat per uns mariners com a mostra d'agraïment a la mare de Déu per salvar-los d'una gran tempesta a mar oberta...).

El Collsacabra és un lloc per perdre-s'hi en ple estiu, però també durant la resta de l'any. Si us agrada la muntanya, haureu de visitar, especialment enguany, la fira del llibre de muntanya que des de 2002 té lloc en algun dels pobles de la zona. Aquest cop és el torn de Cantonigròs, i el tema central de la fira és "l'home i la muntanya". Més informació a www.firallibremuntanya.org

Racons catalans - 3 l'Aiguabarreig

He anat a cercar la calor seca de Ponent, aquest sol que fulmina però que no fa suar... I he trobat una de les zones humides més importants dels Països Catalans!. He trobat l'Aiguabarreig, allí on es troben tres grans rius de casa nostra: el Cinca, el Segre i l'Ebre.

El contrast entre el verd esponerós de la vegetació de les riberes i les illes fluvials, i l'ocre dels tossals castigats pel sol m'han seduït completament. Ho vaig constatar un vespre quan des del Monestir trinitari d'Avinganya, vaig presenciar una tempesta d'estiu, típica de les nostres contrades. Els llamps deixaven veure, per mil·lèsimes de segon, l'ampla vall del Segre just abans d'unir-se al Cinca, emmarcada pels tossals de Montmeneu. Em trobava en un altre món. Va ser un moment màgic, especialment quan un cop passada la tempesta la lluna va treure el cap, engalanada amb el seu vestit d'estrelles...

Com el seu nom sembla indicar, L'Aiguabarreig allotja una gran diversitat d'espècies, una bona mescla d'hàbitats i també una barreja d'administracions responsables. I aquest és el seu taló d'Aquiles, ja que essent un lloc entre dues aigües, entre Aragó i Catalunya, sembla que ningú no s'hagi posat d'acord per promocionar-lo. No obstant, els pobles de la zona (Seròs, Massalcoreig, la Granja d'Escarp, Mequinensa) recentment han descobert el potencial d'aquesta zona i des de l'Estació Biològica de l'Aiguabarreig es fa una tasca encomiable per reivindicar aquest indret i afavorir-ne la protecció. A més, els responsables de l'Estació fan un gran esforç, a voltes agraït, a voltes castigat, per impulsar l´ús del català a la Franja de Ponent.

Més informació a www.aiguabarreig.net